| 11. L'ús normal
del català en tots els àmbits motiva el seu aprenentatge entre
els que no el saben, perquè en veuen la utilitat i el veuen
valorat pels propis catalans.
|
Catalanolingües colomencs?
Albert Fabà
|
|
Catalanolingües colomencs?
Enguany, com ja és habitual darrerament, s'ha celebrat l'onze de
setembre a la nostra ciutat mitjançant un senzill acte a la plaça
de la Vila, en el qual han participat gairebé una seixantena d'entitats.
L'àmplia participació del teixit associatiu colomenc en aquesta
diada n'és un dels aspectes més remarcables. És un bon símptoma
de l'arrelament que, poc a poc, va tenint el sentiment de comunitat
entre els nostres ciutadans i ciutadanes.
La manera en què es va produir el creixement de la ciutat hagués
pogut conduir fàcilment al desenvolupament d'una consciència comunitària
diferenciada de la del conjunt de la societat catalana. Només cal
recordar que l'any 1975, a Santa Coloma, només hi havia un 11% de
persones que declaraven que la seva llengua era el català i que
el contacte de la majoria de la població amb la cultura catalana
era molt reduït.
Però el desig d'integració, sense renegar, però, de les seves arrels,
el creixement d'un sentiment d'identificació colomenc força accentuat,
i la millora de les condicions de vida han facilitat que, a poc
a poc, s'anés forjant en la majoria de l'associacionisme colomenc
una progressiva identificació amb el sentiment de catalanitat. Un
desig, en definitiva, de sentir-se part de la comunitat catalana.
Hom dirà que potser exagero. Que, al cap i a la fi, participar un
dia a l'any en un homenatge a la senyera a la plaça del poble (perquè
Santa Coloma és, en bona part, un poble gran), i para de comptar,
no indica gaire cosa respecte a la seva catalanitat. Que, al cap
i a la fi, l'important és que la gent parli l'idioma nacional, cridi
"Som una nació"i que tot el que no sigui això són actes
folclòrics i poc significatius. No sóc d'aquest parer. Certament,
és important que la gent cada cop usi més el català, que augmenti
el nombre de ciutadans que es consideren catalans i prou (jo en
sóc un, per exemple), etc. Però més important que tot això és el
desenvolupament d'un sentiment compartit de comunitat. Especialment,
un desig de compartir, junts, el futur.
Darrerament, tant des del nacionalisme moderat com des del socialisme
catalanista, s'ha insistit en la necessitat de considerar aquest
sentiment comunitari com un dels fonaments més importants per desenvolupar
el catalanisme del proper segle. Jo, que no sóc ni moderat ni socialista,
també comparteixo aquesta idea. Principalment per una qüestió de
realisme polític. Cal tenir en compte que pràcticament el 50% de
la població de Catalunya no considera que la seva llengua primera
sigui el català. D'altra banda, compartir el passat és més difícil
quan molta gent té les seves arrels en altres contrades. És molt
més fàcil voler compartir, junts, el futur.
Tanmateix, aquesta mena de comunitarisme catalanista pot tenir un
problema. Menystenir la necessitat de continuar mantenint el desig
de redreçament de la llengua catalana. El català, tot i que ha avançat,
encara es troba en una situació molt desequilibrada respecte al
castellà, a Catalunya. Fins i tot, des del punt de vista del reforçament
d'un sentiment de comunitat compartida, és important, fins i tot
diria que imprescindible, que s'avanci més en el coneixement i en
l'ús del català, especialment en ciutats com Santa Coloma de Gramenet.
No es tracta de demanar a la gent, peti qui peti, que digui que
el seu idioma principal és el català. Això és una qüestió molt personal
i privada. Però sí que es tracta de posar les condicions necessàries
perquè tothom pugui aprendre el català, i perquè, un cop après,
tothom tingui les condicions per usar-lo. Es tracta que tothom tingui
possibilitats de contacte, tant actiu com passiu, amb aquesta llengua.
I precisament , per facilitar aquesta possibilitat d'ús, caldria
que les persones que consideren que la seva llengua és el català,
que jo anomeno catalanolingües, l'utilitzessin quotidianament. Arreu.
Que no es produís aquest fet tan estès de "passar-se al castellà".
Parlem en català, encara que l'altra persona no en sigui, o ens
pensem que no ho és, de catalanolingüe. Aquesta mena de patriotisme
lingüístic, a més d'augmentar molt significativament l'índex d'ús
del català (que a Santa Coloma només és d'un escàs quinze o vint
per cent), afavoriria que molta gent que ha après el català a l'escola
o als cursos de català per a adults, el pugués practicar. Molts
ja ens ho exigeixen implícitament quan, en contestar una enquesta
sociolingüística on se'ls demanava perquè no parlaven el català,
deien que no tenien amb qui parlar-lo. Som, sovint, catalanolingües
clandestins. Per això s'escau l'interrogant de l'encapçalament.
Canviem, doncs, d'hàbits lingüístics. Parlem en català arreu. I
"passem-nos al castellà", per deferència i bona educació
(ara sí), només quan la persona amb qui parlem no ens entengui.
Potser així, d'aquí a uns anys podríem treure l'interrogant i escriure,
ben rotundament: Catalanolingües colomencs.
Albert Fabà
Clica aquí per tornar a la llista.
