Acadèmia Valenciana de la Llengua, per a què?

L'any 1976, el rei d’Espanya, Joan Carles de Borbó, va signar el Decret 3118/1976 de 26 de novembre, aquest Reial Decret atorgà reconeixement oficial a l'Institut d'Estudis Catalans com a primera entitat científica dels Països Catalans, el considera una corporació acadèmica, científica i cultural... l'àmbit d'actuació del qual s'estendrà a les terres de llengua i cultura catalanes.

Vint anys més tard, El 29 de maig de l'any 1996, a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans, se celebrà un acte acadèmic per al reconeixement de la unitat de la llengua catalana. En aquest acte hi van intervenir Giuseppe Tavani, catedràtic de la Universitat de la Sapienza de Roma, José Antonio Pascual, Catedràtic de la Universitat de Salamanca; el president de l'Institut d'Estudis Catalans, Manuel Castellet i els rectors de les universitats que constitueixen l'Institut Joan Lluís Vives. En aquest acte es va demanar al govern de l'Estat i als de Catalunya, Illes Balears i València que fessin un reconeixement públic de la unitat lingüística del català, per establir sistemes de col·laboració coherents, i coordinar tots els procesos de normalització lingüística engegats per les diferents administracions.

El Partit Popular va frenar aquesta proposta i va intentar imposar les seves tesis en contra de la unitat lingüística del català, tesis que, evidentment, no tenen cap mena de base cientítifica ni social, però políticament defensen la independència del valencià respecte del català. El següent pas va ser proposar i promoure la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, entitat totalment innecessària perquè l’IEC, des de fa temps, complint amb el Reial Decret, s’ocupa de la normativa lingüística i ja havia acceptat la doble denominació català-valencià i incorporat al corpus de la llengua les especifitats valencianes.

La Llei de creació de l'AVL de l'any 1998 no recull la unitat de la llengua catalana, ni tampoc no preveu mantenir, un cop entri en funcionament, cap mena de relació amb l'IEC; estarà configurada amb quotes de representació política, per tant no serà necessari acreditar mèrits professionals ni científics per ser acadèmic o acadèmica. Sembla que l'única finalitat sigui crear dues entitats diferents i sense contacte per normativitzar dues llengües diferents: català i valencià. Des que va sortir aquesta Llei, l'administració valenciana està subvencionant llibres de text i publicacions que s'allunyen de l'estàndard que escriptors i mitjans de comunicació havien consolidat.

D'altra banda des del País valencià ja fa temps que s'està denunciant la persecució que pateixen els mestres, escriptors i periodistes que utilitzen termes sospitosos de catalanitat. De fet, només cal mirar la poca o nul·la presència del valencià en la programació dels mitjans de comunicació públics o l'argument vergonyós de la presidenta de les Corst valencianes que va justificar la negació a promoure el valencià perquè va dir que provoca rebuig social. És lícit pensar, doncs, que la creació d’aquesta Acadèmia respon només a necessitats polítiques i que el seu objectiu és fragmentar la unitat lingüística del català; com ho demostra el fet que el senyor Manuel Tarancón, Conseller de Cultura del govern Zaplana, que s'ha mostrat, públicament, contrari a la promoció del valencià, sembla que en serà el futur president.

Una altra situació lamentable afecta a la convalidació de titols universitaris i d'aptitud lingüística emesos per les diferents administracions dels Països Catalans. El PP va revocar l'homologació de títols, al País Valencià no es reconeixen les titulacions de català emeses en qualsevol altre indret dels Països Catalans ni els emesos en qualsevol escola Oficial d'Idiomes de l'Estat espanyol, perquè el català, per al govern Zaplana, no és homologable al valencià.

Davant d'aquesta situació, l'any 1999, a la ciutat de València, els representants de l'Institut d'Estudis Catalans, de la Real Academia Galega i d'Euskaltzaindia van sol·licitar a les diverses instàncies polítiques -autonòmiques, estatals i europees- que prenguessin les mesures necessàries per al reconeixement de la competència i de l'autoritat de les seves Entitats en matèria lingüística, superant les divisions polítiques i administratives.

Van demanar, també, la creació d’un marc jurídic que garanteixi, a nivell internacional, el reconeixement ple en condicions d'igualtat amb altres llengües oficials d'Estat. En aquest sentit cal recordar que la Constitució espanyola només protegeix l'espanyol i estableix una asimetria entre aquest i les altres llengües de l'Estat, ja que tots els ciutadans i ciutadanes de l'Estat tenen l'obligació de conèixer l'espanyol, en canvi aquesta obligatorietat no existeix per a cap de les altres llengües.També es va demanar l'adhesió dels estats i dels organismes internacionals a la Declaració Universal de Drets Lingüístics com a garantia de respecte a les comunitats lingüístiques i als drets dels ciutadans.

És evident que tota llengua necessita accions polítiques que li donin suport i en el cas d'una llengua com la nostra, fragmentada política i culturalment, aquestes accions han de ser decidides, unitàries i eficaces. Tot allò que fomenta la divisió d’una llengua accelera la seva desaparició. El català i les altres llengües de l'Estat han de tenir, al territori on són oficials, el mateix reconeixement que la Constitució espanyola atorga al castellà. I l'IEC ha d'actuar d'acord amb el reconeixement i autoritat que el Reial Decret 3118/1976 li atorga. No pot ser que prevalguin els interessos polítics per sobre dels criteris científics i de la realitat social i cultural. Què dirien la Real Academia de la Lengua Espanyola i el govern espanyol si els proposessin crear l’Academia Andaluza de la Lengua o l’Academia extremeña de la lengua?

Carme Forcadell Lluís
Associació per la Llengua (Plataforma per la Llengua)