Sovint se’ns exposa a un discurs de poble petit, però "som molts més dels que ells volen i diuen" (Raimon: T'he conegut sempre igual). Hi ha, a Europa mateix, llengües d’Estat amb un nombre força més petit de parlants.

Les polítiques de promoció de la llengua a l’internet o a les indústries audiovisuals en són un bon exemple. També ho són els treballs de desenvolupament terminològic, el suport a la informàtica en català; i els serveis oferts als ciutadans vinguts d’arreu del món, perquè puguin integrar-se a la nostra societat.

Aquests centres de poder, bàsicament ubicats a Madrid, defensen, fins i tot en l’època actual, una concepció excloent d’Espanya. Per assegurar-ne la unitat al preu que sigui, treballen constantment, de forma conscient o inercial, explícita o implícita, per destruir-ne la diversitat; exerceixen una opció monolingüista, promovent exclusivament el castellà en un territori amb quatre llengües principals, i perpetuant vells prejudicis i estereotips negatius. A més, actuen com si aquesta visió fos l’única possible, quan a Europa i al món n’hi ha de ben diferents, molt més respectuoses envers la diversitat.

El funcionament del mercat és un poderós mecanisme d’uniformització, que requereix mesures correctores, també en el terreny lingüístic, per garantir el manteniment de la diversitat. L’existència de cada grup lingüístic i cultural enriqueix la cultura de la humanitat en general.

La llengua catalana és la llengua d'una comunitat de parlants que s’ha desenvolupat des de fa més de set-cents anys en el seu territori actual. És la llengua a través de la qual es pot transmetre més adequadament la cultura de la comunitat lingüística i que pot esdevenir, per tant, més apropiadament llengua general de relació social. L’existència d’una llengua social i identificadora del grup millora la cohesió col·lectiva i posa les bases per a una societat més justa i solidària. Cal garantir-ne, doncs, la funció socialitzadora en tota l’àrea lingüística.

D’altres llengües amb un pes demogràfic semblant són utilitzades en tots els àmbits del comerç i la indústria. No és admissible que s’addueixin suposades raons externes al mercat català per privar que el català aparegui a l’etiquetatge dels productes de consum. D’altra banda, pel que fa a la sortida comercial dels productes a casa nostra, la presència del català acostuma a ésser una característica que en millora la imatge i en pot afavorir la venda.

Intentar fragmentar la nostra llengua, negant la nostra unitat lingüística i cultural, és un dels estratagemes dels qui voldrien la imposició definitiva del castellà en el nostre territori. En el si de l’Estat espanyol, per exemple, les diferències entre el castellà parlat a Santander i a Sevilla són més pronunciades i, en canvi, no es discuteix la unitat de la llengua castellana.

Diversos grups socials i mediàtics han ofert i ofereixen fortes resistències davant dels intents del Parlament de Catalunya d’aplicar al català mesures que fa temps que s’apliquen al castellà, i en gran nombre. És pura hipocresia criticar les normatives que imposen, promouen o estableixen un determinat grau de coneixement o ús d’una llengua només quan es refereixen a la llengua catalana i, en canvi, obviar el fet que n’hi ha moltes més, de dret i de fet, que imposen el castellà.

Per aconseguir-ho, cal un canvi substancial respecte de la situació actual, en què de fet, tot sovint no tenim opció. Ara bé, hi ha qui amb un discurs pseudoliberal predica que cal deixar "llibertat" a cadascú per triar la llengua que "vol", com a argument per oposar-se a les mesures que promouen el català, destinades precisament a superar hàbits i inèrcies heretades que han marginat la nostra llengua. Aquesta és una argúcia més per atacar la política lingüística catalana.

És propi d’una actitud colonitzadora la reivindicació d’un suposat dret a la ignorància del català en el seu territori històric. Aquesta actitud és sovint disfressada a través d’una crida a la tolerància i el bilingüisme, però en realitat és una actitud discriminatòria.

Aquesta qüestió és decisiva per al futur del català, com per al de qualsevol llengua. L’ús normal del català en tots els àmbits motiva el seu aprenentatge entre els que no el saben, perquè en veuen la utilitat i el veuen valorat pels mateixos catalans.

La catalanització no vindrà només des de dalt. L’exemple de grups de persones, encara que no siguin majoritaris, exercint obertament els seus drets, és decisiu per a l’expansió de l’ús del català.

Per tal de tenir més força, cal que el militantisme lingüístic i cultural s’uneixi a l’entorn d’objectius i mètodes compartits i es relacioni més amb altres moviments socials.

L’absència d’una política decidida, en un món canviant i dinàmic on hi ha polítiques de promoció d’altres llengües, i una pressió constant de les forces de mercat, seria suïcida. Les polítiques de promoció i dinamització d’una llengua, arreu d’Europa, s’associen amb la modernització i ajuden a garantir l’exercici dels drets lingüístics dels ciutadans. Això es veu igualment a França i al País de Gal·les, i no hi ha cap raó perquè en siguem una excepció.

Com a ciutadans tenim el deure d’exigir que els models de llengua que s’empren als mitjans de comunicació, i especialment els mitjans audiovisuals de titularitat o concessió públiques, siguin els apropiats.

Internet és la xarxa on interaccionen persones i organitzacions en múltiples plans de relació. Aquesta multidimensió exclou la regulació normativa dels usos lingüístics; per això, en aquesta missió, és fonamental la implicació de tota la societat catalana.

En el temps de la multiculturalitat, en què en el territori històric de la llengua catalana conviuen contingents de població de diferent origen, cal que a tots els sectors socials (independentment del seu origen i de la seva llengua familiar o materna) hi hagi un compromís amb aquest objectiu col·lectiu: fer del català "la llengua comuna" arreu de l’àrea lingüística catalana.