|
||||
Una manera d'ocultar la diversitat lingüística No fa gaires dies va aparèixer al diari AVUI la notícia que la presència de la cançó en català als dos canals de la TVE en els últims anys ha estat irrisòria, pràcticament inexistent. És a dir que una llengua parlada per prop d'un 20% de la població de l'Estat Espanyol, segons l'última enquesta del CIS, es troba ostentosament absent dels nombrosos espais musicals d'una televisió pública que paguem entre tots. Allò més greu, tanmateix, és que es tracta d'una mostra d'un fenomen més general: la quasi absoluta manca de referències i d'informacions relatives a les llengües cooficials altres que el castellà als mitjans de comunicació d'àmbit estatal. Només se'n parla, en tot cas, quan les informacions són en clau de conflictivitat. Sembla clar que un fet així no pot deixar de tenir conseqüències notables per a les expressions lingüístiques implicades, com és el cas del català. Un dels seus efectes més remarcables és que contribueix decisivament a amagar la diversitat lingüística i cultural dels territoris de l'Estat Espanyol entre la població resident a les zones on només es parla en castellà. Davant la desinformació mediàtica en aquest aspecte, la població que no està en contacte personal amb les llengües cooficials perifèriques té sovint la impressió que el seu ús només és secundari o residual. Se'ls dóna peu a pensar que en tot el territori de l'Estat allò que és normal i natural és parlar l'espanyol. Veient les coses així, és lògic que alguns arribin a contemplar la pràctica de les altres llengües cooficials, sobretot en públic, com un capteniment artificial que només pot respondre a alguna motivació obscura, provocativa o insolidària. Per cert que l'existència d'aquest sentiment és probablement un dels motius que porten una part massa gran de la població a reaccionar de manera exasperada i discriminatòria davant la presència pública del català, tal com ha estat notícia reiteradament en els últims temps. Per exemple quan en Raimon va començar a cantar en aquesta llengua en un acte de repulsa a l'assassinat de Miguel Angel Blanco, fa algun temps, a Madrid?, o quan, més recentment, a Barcelona, es va parlar en català per la megafonia en l'acte de concessió de la Copa Davis a un equip espanyol format per esportistes nascuts als Països Catalans. D'altra banda, fins i tot en els territoris amb llengües pròpies diferents del castellà, l'audiència dels mitjans d'àmbit estatal és considerable. Així, a Catalunya, l'àrea on la televisió pròpia té més incidència, l'audiència del conjunt dels canals estatals és lleugerament superior al 70%. Això vol dir que gran part de la població de Catalunya mira preferentment canals d'àmbit estatal, i la manca de referències al català també deu tenir alguna influència sobre les seves actituds. Per exemple no deu facilitar que la població de llengua principal castellana s'interessi per les manifestacions en català ni pel coneixement i ús de la llengua. Avui dia els mitjans de comunicació àudio-visuals, que van esdevenint cada vegada més sofisticats i diversificats, són seguits durant diverses hores al dia per la gran majoria de la població. Probablement constitueixen la font més important d'informacions de tota mena, de tal manera que configuren no sols les opinions i els capteniments sinó la visió de la realitat de la majoria. En aquestes condicions, la manca d'informacions sobre el català en els mitjans àudio-visuals d'àmbit estatal perjudica totes les manifestacions en català i el seu ús en general. Per tant perjudica les seves possibilitats de futur. Cal tenir en compte que un dels trucs que fa eficaç aquesta política d'ocultació de la diversitat és que ve de tan lluny i és tan omnipresent que es fa també invisible. Arriba a semblar una cosa natural i sense més conseqüències. Critiquem-la, doncs, prou sovint perquè s'alci el vel que la cobreix i vagi perdent així la seva eficàcia uniformitzadora. Joaquim Torres Clica aquí per tornar a la llista. |
||||
