A continuació podreu llegir el manifest signat per 150 professors de Filologia Catalana.
Cent cinquanta especialistes de llengua i literatura catalanes de dotze
universitats han redactat una declaració conjunta de rebuig a les
manifestacions del rei Joan Carles I i de Pilar del Castillo, ministra
d'Educació, Cultura i Esports.
S'adjunta la llista de signants i d'universitats a què pertanyen
al final
UN MEMORIAL REIAL PER A PASSATS IRREALS
Declaració conjunta dels professorats universitaris de Filologia Catalana davant del discurs del rei Joan Carles I.
En el seu discurs de lliurament del premi Miguel de Cervantes, el rei d'Espanya va invocar el «mensaje de cordialidad, inteligencia y fraternidad» que representa l'obra d'aquest gran escriptor castellà i universal.
Lamentablement, la visió de la història de la difusió de la llengua castellana a Amèrica i a les terres peninsulars que es va donar en el seu discurs fou indigna d'un monarca culte i democràtic, del qual sempre s'haurien d'esperar declaracions conciliadores i fonamentades.
És simplement fals, sense fonament científic, que, en paraules literals, la llengua castellana «nunca fue [...] de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes».
És senyal de cordialitat escoltar els ciutadans. Nosaltres, balears, catalans i valencians, com milers i milers de persones de tota condició social i de tota tendència política de les nostres terres, hem estat testimonis directes de prohibicions i persecucions, oficials i explícites, de la llengua catalana. Ben segur que a la resta de territoris de parla no castellana es trobarien testimonis d'imposicions similars, tan contundents o més que els nostres.
És senyal d'intel·ligència escoltar els ciutadans, però també els investigadors. Nosaltres, com a especialistes universitaris en l'estudi de l'estructura, l'ús i la història de la llengua catalana, ens sentim obligats a refutar davant de l'opinió pública aquestes afirmacions de la principal autoritat política espanyola. Posem a la disposició de la població interessada, del president del Govern espanyol, dels ministeris d'Educació, Cultura i Esports i d'Afers Estrangers, o de qui sigui que hagi aprovat o redactat el discurs de Joan Carles I, milers de documents i recerques que proven que l'expansió del castellà no s'ha fet per «voluntad libérrima». Sobretot des de Felip V de Borbó i, molt especialment, amb els règims constitucionals unitaristes del segle XIX (que bandejaren el català de qualsevol ús públic i oficial) i amb les dictadures del segle XX, en què es programà un veritable genocidi cultural, s'impulsaren polítiques assimiladores, molt sovint sistemàtiques i deliberades, els efectes de les quals arriben fins als nostres dies i impedeixen qualificar de normal l'estatus social de la llengua catalana. Encara avui, la majoria de ciutadans dels territoris de parla catalana no podrien escriure aquest text en aquesta llengua perquè se'ls va privar d'aprendre-la. Encara avui molts ciutadans espanyols de bona fe consideren el català una llengua de segona, perquè la majoria d'institucions espanyoles o no han sabut integrar ni explicar la diversitat lingüística hispànica o l'han tergiversada com acaba de fer la mateixa ministra espanyola d'Educació, Cultura i Esports, la Sra. Pilar del Castillo, en insinuar, amb ignorància o cinisme inexcusables, que totes les imposicions que hem verificat o viscut personalment han estat un somni («Habría que ver cuándo se ha prohibido hablar una lengua en España [...], que cuándo se ha producido esa imposición» (El País, 6 de maig del 2001).
És senyal de fraternitat reconèixer un error (sigui de contingut o de forma) i reparar-lo, de la mateixa manera que ho és admetre la rectificació i confiar en les possibilitats de diàleg i d'entesa. En aquest cas el problema no ha estat solament la ignorància que manifesten aquestes paraules desafortunades. El problema és que molts espanyols i no espanyols se les creuran. Per tant, nosaltres, com a professors i investigadors universitaris de Filologia Catalana, reclamem que la Corona i el Govern reconeguin l'errada comesa en aquell discurs i que sobretot, d'ara endavant, declarin i apliquin en els seus actes institucionals el caràcter plurilingüe de les nacionalitats i regions del Regne d'Espanya.
Si es vol arribar a punts de trobada, és senyal de cordialitat, intel·ligència i fraternitat mirar col·lectivament endavant i no furgar en ferides del passat. Però la distorsió d'aquest passat -intencionada o no- és la pitjor manera que els parlants de llengües minoritzades o en risc de desaparició puguin intentar oblidar-lo. Especialment aquest any, Any Europeu de les Llengües, convindria ensenyar a valorar i a estimular la diversitat cultural i lingüística. Mitjançant manifestacions, amb inexactituds evidents, que consoliden vells estereotips i malentesos i que desperten debats mediàtics, que són fàcilment manipulables, no és la millor manera de fer-ho.
7 de maig del 2001
Firmants
Universitat d'Alacant: Patrícia Alberola Romà, Rafael Alemany Ferrer, Joan Borja i Sanz, Jordi Davó i Moltó, Josep M. Escolano i López, Mila Espinosa Irles, Maria Àngels Francés Díez, M. Isabel Guardiola i Savall, Paül Limorti Payà, Francesc Xavier Llorca Ibi, Josep Miquel Manzanaro Blasco, Llúcia Martín Pascual, Josep Martines, Antoni Mas i Miralles, Brauli Montoya Abat, Sandra Montserrat i Buendia, Susana Pastor Cesteros, Carles Segura i Llopes.
Universitat Autònoma de Barcelona: Jaume Aulet Amela, Anna Bartra Kaufmann, Margarida Bassols i Puig, Albert Branchadell Gallo, Asunción Campillo Guajardo, Maria Campillo Guajardo, Daniel Casals, Enric Cassany Cels, Josep Anton Castellanos i Vila, Salvador Comelles Garcia, M. Teresa Espinal Farré, Maria Josepa Gallofré Virgili, Puri Gómez i Casademont, Maria Grau i Tarruell, Teresa Iribarren Donadeu, Xavier Luna i Batlle, Núria Martí i Girbau, Joaquim Martí i Mainar, Vicent de Melchor, Ramon Panyella i Ferreres, Pilar Prieto Vives, Daniel Recasens Vives, Gemma Rigau i Oliver, Maria Elvira Teruel Planas, Anna M. Torrent, F. Xavier Vall Solaz, Teresa Vallverdú Albornà, Montserrat Vilà i Santasusana, Xavier Villalba i Nicolás.
Universitat de Barcelona: Montserrat Adam, Núria Alturo, Francesc Bernat i Baltrons, Emili Boix Fuster, Sebastià Bonet Espriu, Glòria Bordons de Porrata-Doria, August Bover i Font, Mireia Campabadal Bertran, Josefina Carrera i Sabaté, Glòria Casals Nogués, Elisabet Costa Giménez, Carola Duran Tort, Dolors Font i Rotchés, Mireia Galindo Solé, Xavier Gomila Pons, Jaume Gomila Saura, Beatriu Guarro i Picart, Maria-Rosa Lloret Romañach, Antoni Lluís Moll Benejam, Caterina Martínez i Taberner, Àngels Massip i Bonet, Josep Moran Ocerinjàuregui, Neus Nogué Serrano, Marta Payà Canals, Lluís Payrató Giménez, Maria Pilar Perea i Sabater, Ramon Pla i Arxé, Lídia Pons Griera, Clàudia Pons Moll, Joaquim Rafel i Fontanals, Marta Ribas Bruguer, Rosa Sayós i Santigosa, Joan Solà Cortassa, Albert Soler Llopart, Antònia Tayadella Oller, Joan Veny Clar, M. Àngels Verdaguer Pajerols, Joaquim Viaplana Lleonart, F. Xavier Vila i Moreno.
Universitat de Girona: Francesc Feliu Torrent, August Rafanell, Xavier Renedo Puig, Albert Rossich i Estragó, Jordi Sala Lleal, Antoni Serrà Campins, Jaume Turró Torrent, Pep Valsalobre Palàcios.
Universitat de les Illes Balears: Antoni-Ignasi Alomar i Canyelles, Jaume Corbera Pou.
Universitat Jaume I: Manel Garcia Grau, Josep R. Guzman Pitarch, Heike van Lawick Brozio Tomàs Martínez Romero, Lluís Bartomeu Meseguer Pallarès, Joan R. Monferrer Daudí, Vicent Salvador Liern, Manuel Sifre i Gómez.
Universitat de Lleida: Alfred Agustí i Farreny, Maria-Pau Cornadó i Teixidó, Josep M. Domingo Clua, Miquel Pueyo i París, Salomé Ribes Amorós, Jordi Satorra i Marin, Albert Turull Rubinat, Amadeu Viana.
Universitat Oberta de Catalunya: Laura Borràs, Salvador Climent, Joan Elies Adell, Francesc Foguet i Boreu, Jordi Malé i Pegueroles, Isidor Marí i Mayans, Mar Massanell Messalles, Joan Pujolar, Sílvia Romero Galera, Joan Santanach i Suñol.
Universitat Pompeu Fabra: M. Teresa Cabré Castellví, Daniel Cassany i Comas, Josep M. Castellà Lidon, Esteve Clua Julve, Joan Costa Carreras, Meritxell Domènech Bagaria, Rosa Estopà Bagot, Judit Freixa Aymerich, Enric Gallén Miret, Cristina Gelpí Arroyo, Miquel M. Gibert, Mercè Lorente Casafont, Jaume Martí i Llobet, Manel Ollé Rodríguez, Montserrat Ribas Bisbal, Elisabet Solé Solé, Lluís de Yzaguirre i Maura.
Universitat Rovira i Virgili: Montserrat Corretger Sàez, Olga Cubells Bartolomé, Joan Martí i Castell, Anna Montserrat Ciurana, Carme Oriol, Montserrat Palau Vergés, Miquel Àngel Pradilla Cardona, Magí Sunyer i Molné.
Universitat de València: Josep Ballester i Roca, Maria Conca, Maria Josep Cuenca Ordinyana, Carme Gregori Soldevila, Josep Guia i Marín, Manuel Pérez Saldanya, Joan Rafael Ramos Alfajarín, Abelard Saragossà Alba, Vicent Simbor Roig, Júlia Todolí Cervera.
Universitat de Vic: Francesca Bartrina Martí, Eusebi Coromina i Pou, Manuel Llanas Pont, Ramon Pinyol i Torrents, Pere Quer i Aiguadé, Ricard Torrents i Bertrana.
Ciento cincuenta profesores e investigadores en lengua
y literatura catalanas de doce universidades han redactado una declaración
conjunta de rechazo a las manifestaciones del rey Juan Carlos I y de Pilar
del Castillo, ministra de Educación, Cultura y Deportes.
Se adjunta la lista de firmantes e universidades a las que pertenecen al final.
UN MEMORIAL REAL PARA PASADOS IRREALES
Declaración conjunta del profesorado universitario de Filología Catalana como respuesta al discurso del rey Juan Carlos I.
En su discurso de entrega del premio Miguel de Cervantes, el rey de España invocó el "mensaje de cordialidad, inteligencia y fraternidad" que representa la obra de este gran escritor castellano y universal.
Lamentablemente, la visión de la historia de la difusión de la lengua castellana en América y las tierras peninsulares que se dio en su discurso fue indigna de un monarca culto y democrático, de quien siempre se esperarían declaraciones conciliadoras y fundamentadas.
Es simplemente falso, sin base científica, que, en palabras literales, la lengua castellana «nunca fue [...] de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes».
Es señal de cordialidad escuchar a los ciudadanos. Nosotros, baleares, catalanes y valencianos, como miles y miles de personas de toda condición social y de toda tendencia política de nuestras tierras, hemos sido testigos directos de prohibiciones y persecuciones, oficiales y explícitas, de la lengua catalana. En el resto de territorios de lengua no castellana se encontrarían, con toda seguridad, testigos de imposiciones similares, tan contundentes o más que los nuestros.
Es señal de inteligencia escuchar a los ciudadanos, pero también a los investigadores. Nosotros, como especialistas universitarios en el estudio de la estructura, el uso y la historia de la lengua catalana, nos sentimos obligados a rechazar ante la opinión pública estas afirmaciones de la principal autoridad política española. Ponemos a disposición de la población interesada, del presidente del Gobierno español, de los ministerios de Educación, Cultura y Deportes y de Asuntos Exteriores, o de quien sea que haya aprobado o redactado el discurso de Juan Carlos I, miles de documentos e investigaciones que atestiguan que la expansión del castellano no se ha producido por "voluntad libérrima". Sobre todo desde Felipe V de Borbón y, muy particularmente, con los regímenes constitucionales unitaristas del siglo XIX (que expulsaron al catalán de cualquier uso público u oficial) y con las dictaduras del siglo XX, en que se programó un verdadero genocidio cultural, se impulsaron políticas asimiladoras, muy a menudo sistemáticas y deliberadas, cuyos efectos llegan hasta nuestros días e impiden calificar de normal la situación social de la lengua catalana. Aún hoy, la mayoría de ciudadanos de los territorios de lengua catalana no podrían redactar este texto en esta lengua porque se les impidió aprenderla. Aún hoy, muchos ciudadanos españoles de buena fe consideran al catalán una lengua de segunda, porque la mayoría de instituciones españolas o no han sabido integrar ni explicar la diversidad lingüística hispánica o la han tergiversado como acaba de hacer la propia ministra española de Educación, Cultura y Deportes, la Sra. Pilar del Castillo, al insinuar, con ignorancia o cinismo inexcusables, que todas las imposiciones que hemos verificado o vivido personalmente han sido un sueño («Habría que ver cuándo se ha prohibido hablar una lengua en España [...], que cuándo se ha producido esa imposición» (El País, 6 de mayo del 2001).
Es señal de fraternidad reconocer un error (sea de contenido o de forma) y repararlo, de la misma manera que lo es admitir la rectificación y confiar en las posibilidades de diálogo y de entendimiento. En esta ocasión el problema no ha sido sólo la ignorancia que manifiestan estas desafortunadas palabras. El problema es que muchos españoles y no españoles les darán crédito. Por consiguiente, nosotros y nosotras, como profesores e investigadores universitarios de Filología Catalana, reclamamos que la Corona y el Gobierno reconozcan el error cometido en aquel discurso y que, sobre todo, de ahora en adelante, declaren y apliquen en sus actos institucionales el carácter plurilingüe de las nacionalidades y regiones del Reino de España.
Si se quiere llegar a puntos de encuentro, es señal de cordialidad, inteligencia y fraternidad mirar adelante colectivamente y no hurgar en heridas del pasado. Sin embargo, la distorsión de este pasado "intencionada o no" es la peor manera para que los hablantes de lenguas minorizadas o que corren el riesgo de desaparecer puedan intentar olvidarlo. Especialmente este año, Año Europeo de las Lenguas, sería conveniente enseñar a valorar y a estimular la diversidad cultural y lingüística. Mediante manifestaciones como éstas, con
inexactitudes evidentes, que consolidan viejos estereotipos y que despiertan debates mediáticos, que son fácilmente manipulables, no es la mejor manera de hacerlo.
7 de mayo de 2001